EUA tindrà el dèficit més alt des de la WWII

Ningú s’escapa i, per descomptat, Estats Units també patirà fortes tensions que afectaran el dèficit públic. És més, com ja vam repassar quan es va presentar a les eleccions, la política fiscal de Donald Trump ha provocat un major desequilibri pressupostari induint un major dèficit públic què va tancar l’any passat al 5,8% de l’PIB i un deute públic que equival 109 % del seu PIB.

Per a aquest any es preveu un dèficit públic de l’15,4%, la xifra més alta dels països desenvolupats i la seva major dèficit des de la segona guerra mundial, de manera que empenyerà el deute públic / PIB fins al 131,1% de l’PIB.

Aquest espectacular dèficit es justifica perquè, als Estats Units, a més de les mesures de salut aprovades a principis de març, la Llei d’Ajuda, Alleugeriment i Seguretat Econòmica contra el Coronavirus (CARES per les seves sigles en anglès) inclou una suma sense precedents de 2 bilions de dòlars, o gairebé el 10% de l’PIB, en mesures fiscals, de despesa i de suport a la liquiditat, inclosa l’assistència a les llars en cas d’atur pandèmic, l’ajornament de l’pagament d’impostos sobre la nòmina i la protecció dels xecs de pagament de les petites i mitjanes empreses.

No obstant això, com analitzarem a continuació, i a diferència d’Espanya o Itàlia, no hi ha el més mínim dubte que serà capaç de finançar-se per atendre les necessitats pressupostàries.

Això es deu a el privilegi exorbitant -expressió encunyada pel ministre de finances francès, Valéry Giscard d’Estaing, en els anys seixanta- que reflecteix l’hegemonia de el dòlar nord-americà. Això ho podem veure clar amb les següents dades, segons el Fons Monetari Internacional (FMI), el dòlar és la divisa més popular a causa de que representa més de l’60% de totes les pisos coneguts pels bancs centrals, al voltant de l’90% de el comerç de divises involucra el dòlar nord-americà i prop de l’40% del deute mundial s’emet en dòlars.

El patró dòlar

Què vol dir tot això? Vista la importància de el dòlar a escala global, podem entendre que hi ha una demanda recurrent al voltant de el dòlar, i això el porta a configurar-se com a patró mundial. Aquesta mateixa demanda de dòlars porta aparellada la necessitat d’obtenir una rendibilitat en dòlars.

I quin és l’actiu refugi per rendibilitzar els dòlars? El bo de l’Tresor nord-americà a 10 anys, o en general el deute nord-americà.

Pel que en el moment de finançar el dèficit públic que s’incrementarà aquest any, no existiria cap problema si tenim en compte el patró dòlar. Els inversors en dòlars, buscaran l’actiu refugi en un moment d’incertesa: Més demanda de deute és igual a menors interessos.

De fet, el privilegi exorbitant que hi ha al voltant de el dòlar permet que la Reserva Federal, en la pràctica, pugui imprimir tranquil·lament 100 dòlars, intercanviar en el mercat fruit de la demanda existent i tothom hagi de produir l’equivalent a 100 dòlars per dur a terme la contrapartida d’aquesta transacció.

És més, la Reserva Federal ha estat darrere aquestes setmanes ficant 2,6 bilions de dòlars. Això es dóna per un conjunt de programes per combatre les conseqüències econòmiques de la pandèmia, la Reserva Federal també va ampliar les seves tinences de valors de l’Tresor dels Estats Units en al menys 500.000 milions de dòlars, a més d’un augment dels valors recolzats per hipoteques de govern en altres 200.000 milions de dòlars, amb l’esperança de reduir els costos dels deutes a llarg termini i reforçar el difícil mercat de l’habitatge.

Un paral·lelisme amb Grècia per entendre l’avantatge dels Estats Units front al seu dèficit

Els dos països venien d’una trajectòria de dèficit públics acumulats en els últims anys fins i tot s’havien incrementant aquests dèficits. L’any 2007 Grècia es plantava amb un deute públic de el 107% de l’PIB (2 punts menys que els Estats Units) i un dèficit públic de l’6,7% (gairebé un punt de dèficit més que els Estats Units. Com veiem no hi ha una gran disparitat en les dades relatives al seu deute.

Després de patir un xoc extern, Grècia, per a l’any següent 2008, es va veure embolicada en un dèficit lleugerament superior a l’10% mentre que els Estats Units veuria, previsiblement, un dèficit de l’15%, el que hauria de generar més tensions, comparativament, al moment de demanar prestat als mercats.

Davant el dèficit desbocat, el 2010 i s’acorda el primer rescat d’una senda de total de tres rescats. Això va succeir perquè els inversors van donar l’esquena al deute hel·lè enmig d’una por generalitzada que qüestionava la seva capacitat de pagament.

Aquest pànic que va perjudicar a Grècia va beneficiar als Estats Units amb una entrada de dòlars en els actius refugis. I la conseqüència final és que, tot i tenir ràtios semblants pel que fa al deute públic, Grècia va ser incapaç de finançar-se i Estats Units no tindrà cap problema en els següents anys.

És absurd qüestionar la capacitat de pagament dels Estats Units, a l’viure sota el patró dòlar. El problema podria arribar en el moment en què el món busqués un mix més equilibrat entre les divises globals, deixant demanar dòlars en favor d’altres divises, com ara l’euro, el ien, el franc suís o bé diferents moneda digital.

Només en aquest punt, amb una menor demanda de dòlars, veuríem una menor necessitat de rendibilitzar i per tant, els instruments financers de deute públic nord-americà perdrien la utilitat que ofereixen avui.

Font: El Blog Salmon